El Decret Llei 16/2019, de 26 de novembre, de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls de les energies renovables ha estat un instrument jurídic esperat i desitjat per a fer front a la situació de crisi climàtica i proporcionar noves eines en el sector energètic. Ha passat gairebé un any des de que aquesta norma entrà en vigor i ja es poden valorar tímidament les seves llums i ombres.

La Generalitat de Catalunya, fent ús de les seves competències en matèria de medi ambient, va aprovar en data de 1 d’agost de 2017 la Llei 16/2017 del canvi climàtic. L’activitat legislativa i reglamentària posterior a aquesta norma s’ha orientat a constituir noves eines per donar resposta a aquesta situació d’emergència, entre les quals trobem el present Decret Llei, que aborda qüestions tals com modificacions i precisions de la Llei 16/2017 del canvi climàtic, modificacions i addicions al Decret Legislatiu 1/2010 que faciliten la implantació de parcs energètics eòlics i solars o una innovadora i àgil regulació de l’autorització per a les instal·lacions de producció d’energia elèctrica a provinent d’energia eòlica i solar fotovoltaica.

Tot i que aquesta norma té una vàlua important en la mesura en què facilita la implantació d’instal·lacions que generen energia “neta” (no oblidem que la construcció d’aquests parcs acostuma a comportar impactes ambientals tals com emissions, pèrdua de biodiversitat o impactes paisatgístics importants) i apropa al país a l’horitzó de la neutralitat en quant a emissions de carboni, la facilitació per establir aquestes instal·lacions no està exempta de riscos. Concretament, a través d’aquest Decret Legislatiu s’ha reduït el poder de decisió dels ens locals sobre la construcció d’aquests projectes en els seus termes municipals i es corre el perill d’accentuar el fenomen ja existent de la massificació eòlica, entre d’altres.

Pel que fa al poder de decisió que poden tenir els Ajuntaments, amb l’aprovació del nou Decret Llei passa a ser anecdòtic. Els projectes de parc eòlic i de planta solar fotovoltaica s’aproven a través d’un projecte d’actuació específica en sòl no urbanitzable per el Departament competent en matèria d’urbanisme (Comissió d’Urbanisme pertinent), amb informe preceptiu de l’Ajuntament però sense que aquest tingui un marge de decisió real en l’aprovació d’aquest. Tot i l’existència de mecanismes de participació durant el recorregut d’autorització del projecte, ja no és necessària la tramitació d’un Pla Especial urbanístic autònom, procediment en el qual li corresponia a l’Ajuntament l’aprovació inicial, en consonància amb allò establert al Decret 147/2009, de 22 de setembre, pel qual es regulen els procediments administratius aplicables per a la implantació de parcs eòlics i instal·lacions fotovoltaiques a Catalunya i la corresponent normativa en matèria d’urbanisme.

Es corre el risc de que amb la reducció del paper dels ens locals en la implantació de parcs eòlics i plantes solars fotovoltaiques i l’agilització dels tràmits, es produeixin nous fenòmens de massificació a termes municipals amb normes urbanístiques antigues o febles, o s’accentuïn els fenòmens ja existents a alguns territoris. Si bé es cert que el règim de les Zones de Desenvolupament Prioritari (ZDP) determinades per Acords de Govern del Decret 147/2009 facilitava la concentració de parcs energètics en zones determinades (es considerava que reunien els requisits idonis a nivell de recurs eòlic i viabilitat urbanística, paisatgística i ambiental, i es preveia que acollissin tots els futurs parcs energètics de més de 10 MW de potència), amb el nou Decret Llei 16/2019 tampoc s’arriba a una solució satisfactòria per al fenomen de la massificació; territoris amb una baixa densitat demogràfica acullen grans percentatges del total de l’energia elèctrica de fonts renovables produïda a Catalunya, i no es fàcil que això canviï a curt termini.

A més, una de les carències de la nova norma és que no estableix un marc normatiu definit per a la firma de convenis i contractes entre ens locals i propietaris de terrenys amb empreses promotores, factor que, sense un bon assessorament, pot comportar situacions de vulnerabilitat per als primers; en qualsevol cas no és recomanable subscriure cap obligació abans de que els projectes superin l’aprovació inicial.  Un altre perill inherent a l’agilització i facilitació de la tramitació que cal mencionar és que es doni viabilitat a una quantitat massa elevada de projectes, i que les autoritzacions administratives per a la construcció de parcs eòlics o plantes solars fotovoltaiques siguin objecte d’especulació i posterior transmissió. En aquest sentit el paper del nou òrgan creat per el Decret Llei, la Ponència d’Energies Renovables, és clau en el seu anàlisi de viabilitat dels avantprojectes de futurs parcs eòlics i solars fotovoltaics.

No es tracta de no fer un pas endavant en la transició energètica cap a fonts de generació d’energia més neta, sinó d’implantar-la de forma progressiva i ben distribuïda, amb un diàleg en el què la veu de totes les parts interessades tingui el mateix pes i no generi indefensions tant a nivell social com a nivell econòmic i ambiental. La generació d’energia a través de fonts renovables és, avui més que mai, imprescindible, però aquesta necessitat no es pot satisfer a qualsevol preu.

11 d’agost de 2020

Ivan Hortigüela Bolsa

Advocat especialista en dret ambiental a INSTA