Bloc

Poc s’ho deurien pensar els nostres avantpassats més recents, els dels últims cent anys, que en ple segle XXI el principal obstacle d’aquells que es volen dedicar a la pagesia sigués l’accés a la terra. Ja fos a través de la propietat, o bé a través de l’arrendament, la cessió en usdefruit o fins i tot amb certes eines de gestió de la terra provinents encara de l’època medieval o cartoixana, gairebé tothom tenia alguna manera de poder accedir a la terra per l’activitat agrària. Evidentment, i com deuen recordar els lectors amb més edat, això no comportava automàticament que t’hi puguessis guanyar la vida, sobretot si la comparem amb el nivell de vida actual. Però necessitaven el que ara voldríem o bé hem creat necessitats supèrflues?

Col·laborant en una jornada de treball d’un projecte europeu (Access To Land) que precisament pretén posar sobre la taula mecanismes i eines per facilitar l’accés a la terra a països com França, Romania, el Regne Unit, Itàlia, Bèlgica i Catalunya, vam debatre sobre aquesta qüestió que desgraciadament és compartida arreu. Cada país amb la seva particularitat, sistema econòmic i història política, compartien el fet que els joves cada vegada ho tenen més complicat per accedir a la terra, fer prosperar la seva activitat agrària i guanyar-se dignament la vida.

Segurament no hauria de ser tant complicat que, almenys a nivell local, donar sortida a aquesta necessitat. Cada vegada són més els municipis que opten per una regulació i facilitació de l’accés a la terra i el contacte entre interessats a través de bancs de terres. Un exemple al Camp de Tarragona, molt embrionari encara, el trobem a la Selva del Camp. A més, els municipis tenen la capacitat de poder aplicar bonificacions en determinats impostos per tal de reactivar terres o bé aplicar penalitzacions en cas de terres abandonades. Simplement es tracta d’una voluntat política, d’un repte.

Si continuem estirant les possibilitats a nivell municipal, veiem com també es poden oferir plans de formació ocupacionals en matèria agrària, directament relacionats amb l’accés a una finca agrària disponible o en fase de relleu. Què millor si a un nou pagès amb voluntat d’entrar al sector li oferim formació especialitzada. Però també li hem de facilitar la vida, ja hi ha alguns casos on es creen serveis públics adaptats a la nova activitat agrària: borsa d’habitatges en zones rurals, masoveria, recuperació d’escoles rurals perquè la gent no hagi de marxar, mancomunitat de serveis agraris, cooperatives de productors, etc. I si a tot això li sumem una potent xarxa de distribució local dels productes agraris produïts, ja tenim el cercle tancat.

L’ordenació del territori i l’urbanisme també hi podria ajudar, molt més del que fa ara. Hem de canviar el model que puntualment protegeix tímidament el sòl agrari, però en el que una figura d’ordenació urbanística de rang superior el pot vulnerar per allò que es mal anomena interès general. Seria convenient analitzar tots els serveis ecosistèmics que aporta el sòl agrari, no només en contribució al PIB, sinó en contribució al benestar humà i l’alimentació immediata de la població del seu voltant. Potser llavors no ens discutirem sobre la idoneïtat de fer un Eurovegas o un macro Outlet al Delta del Llobregat.

I no podria acabar aquest article sense fer una aposta clara perquè el repte de l’accés a la terra vagi acompanyat per la necessitat de l’agroecologia i la proximitat entre producció i consum. Més enllà de les campanyes de màrqueting sobre el concepte de “km 0”, cal que ens plantegem la necessitat d’establir circuits més propers en el sector de l’alimentació. Ja no parlo de productes importats de l’altra punta del món, que per molt ecològics que siguin deixen una petjada ecològica que no paguem, sinó de productes de la terra que produïm al costat de casa però que el sistema econòmic actual i el lliure mercat competitiu, ens els situen en un rang de preus difícilment assumible i fora dels circuits de distribució convencionals. Podem continuar batallant pels grups de consum i quedar-nos amb la consciència tranquil·la, però potser va sent hora d’assumir el repte de fer un canvi integral en model consum i distribució. Serà llavors que podrem parlar d’agroecologia, en sentit ampli i complet.

La terra és per qui la treballa (i per qui la vol treballar).

 

Joan Pons Solé

Responsable de l’Àrea d’Acció Ambiental i Territori d’INSTA

Què en penses ?