Enmig d’aquesta vida que ens ocupa totes i cada una de les hores del rellotge, i en la que molt sovint vivim a contracorrent dels ritmes naturals, a vegades hi ha moments en que això es capgira. Una paraula, la custòdia, aquests dies ha circulat del món a Barcelona, de Barcelona ha tornat al món i del món ha viatjat a cada pam de terra, sense presses però amb decisió. Així és com va circular la informació durant el 1r Congrés Europeu de Custòdia del Territori que durant la primera setmana de novembre es va celebrar a la capital catalana.

El congrés, emmarcat en un projecte Life de la Unió Europea i liderat per la Xarxa de Custòdia del Territori, va servir de punt de partida per assentar les bases d’una gran xarxa europea (i mundial tard o d’hora) per la custòdia. Per parlar d’aquest concepte, la custòdia, inevitablement hem d’intercanviar experiències amb tot el món; malgrat tractar-se d’un mecanisme de gestió i conservació de la terra que ja fa unes dècades que s’aplica, segueix sent un concepte obert i, en certa mesura, modelable.

Agafant l’arrel de la custòdia del territori, podem entendre-ho com un gran acord entre propietaris i entitats disposades a fomentar una gestió que vetlli per la conservació d’uns determinats valors ambientals i repercutint positivament sobre l’entorn natural i social. Però el congrés ha anat molt més enllà, de fet el mateix títol del congrés ja ens ho deia tot “Land: Quality of life”. Què volien transmetre amb aquesta afirmació tant senzilla, però alhora intensa? Doncs que la terra ens proporciona qualitat de vida i que només la podrem mantenir si conservem el territori d’una determinada manera i aplicant unes bones pràctiques que, sens dubte, la custòdia ofereix.

Això ha de suposar un esforç per part de tothom, començant per aquells que tenen una visió de la propietat com quelcom inalterable i rígid, en la qual no hi pot intervenir cap agent extern (ni públic ni privat). On queda la funció social, i ambiental, de la propietat? Per què no podem obrir la propietat a entitats amb reconeguda experiència en la gestió sostenible del territori, en la revalorització de la terra i en el manteniment d’un serveis ambientals ecosistèmics que repercuteixen directament en el benestar humà? Per totes aquestes preguntes, el congrés no va oferir respostes, sinó casos reals i d’èxit a Catalunya i a arreu del món. La custòdia ha arribat per quedar-se.

Si afirmava que el congrés va anar més enllà dels conceptes bàsics, també ho dic perquè es van poder escoltar excel·lents ponències que plantejaven aspectes com la custòdia marina i la custòdia fluvial. Sí, pot semblar estrany que en espais regulats per un domini públic hi pugui haver ingerència d’entitats de custòdia (privades), però els fets ho demostren amb casos a les costes del Maresme i l’Empordà, a la conca del Duero, a determinades parts de l’Ebre, entre d’altres. Allà on l’administració pública no arriba, per manca de recursos, voluntat o negligència, pot haver-hi una entitat de custòdia capaç de teixir una gestió responsable del territori en benefici de tothom, mai per un benefici particular i molt menys el lucre.

La innovació en el plantejament de les bases de la custòdia també va arribar quan algunes ponències van abordar la necessitat d’ajudar els projectes de custòdia amb beneficis fiscals que incentivin les externalitats positives que una determinada gestió pot fer del territori. Exemples com els pagaments per serveis ambientals, que fa anys que funcionen a països de l’Amèrica Llatina i en alguns europeus, ens posen sobre la taula que cal replicar a la inversa el concepte de qui contamina paga, pel qui conserva cobra. Però aquí hi hem de posar totes les precaucions possibles i agafar-ho amb tantes pinces com sigui necessari per estructurar-ho bé i que les juguesques no apareguin també en la conservació ambiental. El congrés va destacar que tot pagament per serveis ambientals, vinculat a la custòdia, ha de tenir bons fonaments legals, cal que estigui liderat per entitats reconegudes ambientalment, amb projectes sòlids i de qualitat, amb garanties financeres i com a mecanisme de compensació pels impactes generats per tercers en el medi. En resum, qui contamina paga, però que li pagui a qui conserva. Cercle tancat.

El carro de la custòdia és molt gran, està estirat per cavalls molt forts i sembla que tothom està disposat a pujar-hi. En el congrés vam poder veure com sectors econòmics que clarament han impactat greument sobre el medi ambient durant molts anys, ara es mostren a la societat com les primeres a restaurar els seus impactes a través de la custòdia del territori. Parlo, per exemple, de les pedreres. A Collserola hi hagut un cas d’èxit de restauració d’una activitat extractiva a través d’un acord amb una entitat de custòdia. Però d’aquí a extrapolar-ho a tot el sector hi ha una lleugera diferència. Surrealista em semblaria que pedreres com les que han devastat bona part del territori de Riudecols, Colldejou, Vilanova d’Escornalbou, Alcover, l’Albiol i tants altres municipis del Camp, ara girin la vista i es facin els sants salvadors i màrtirs del medi ambient. En l’acceleració de la custòdia cal prudència i sobretot no fer recaure el cost i la responsabilitat de la conservació a les entitats.

I acabaré amb un dels titulars del congrés que probablement resumeix el deu primers anys de la custòdia a Catalunya: “Cal entendre la custòdia com una eina, no com una finalitat”.