Sovint diem que hem de tocar de peus a terra per ser realistes i per dur una vida coherent amb les nostres possibilitats. Aquesta expressió, però, s’oblida que per ser realistes i coherents amb l’entorn on vivim, hi ha molta més aigua que terra. El mal anomenat Planeta Terra té 361 milions de quilòmetres quadrats de superfície marina, el que suposa aproximadament un 71% de la superfície total del planeta. Així doncs, malgrat que els humans tendim a viure sobre la terra, a excepció dels afortunats navegants, serà egoista per part nostra pensar que només hem de fer cas a allò que passa sobre la plataforma continental.

Amb els anys, però, hem passat de tenir un litoral abandonat, sense planificació i lloc idoni per abocaments incontrolats i altres impactes ambientals, a una situació de màxima explotació urbanística, portuària i turística. Els mecanismes normatius que han vetllat per l’ordenació i protecció de les zones costaneres han vingut donats fonamentalment per l’Estat Espanyol, competent al litoral de tot l’Estat. Després de la llei de costes del 1988, una bona llei però que no es va complir, l’actual govern central va impulsar l’any 2013 una nova llei de costes amb un preàmbul que deia frases com aquesta: “El litoral es un ecosistema sensible y vulnerable que precisa protección, lograrla es un objetivo fundamental de esta reforma. Por eso, la ley refortalece los mecanismos de protección, tanto en su vertiente preventiva como defensiva”. El problema és que de les paraules no hem passat als fets, ans al contrari, aquesta nova llei ha ampliat les concessions a instal·lacions litorals que quedaven al límit de la legalitat i ha considerat excepcionals indrets com Empúriabrava, permetent així que espais litorals com aquests no estiguin subjectes al domini públic marítimo-terrestre.

Si realment existís una voluntat de protecció del litoral i del mar, hi hauria llista d’espera per la declaració d’àrees marines protegides. De fet la llista d’espera existeix, però no avança. En tot el litoral espanyol només existeix una àrea marina protegida, la de “El Cachucho” a Cantàbria, malgrat que aquesta figura de protecció existeix a Espanya des de l’any 2007 amb la Ley 42/2007, de 13 de diciembre, del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad. Sí, des de Madrid, des de Tarragona o des de l’Espluga de Francolí mirem cap al mar, però de reüll, no fos cas que ens mulli.

Catalunya també s’està dotant dels seus instruments per tal d’ordenar i protegir la franja litoral. Tot i que hem dit que és l’Estat Espanyol qui legisla en aquesta matèria, Catalunya té competències en matèria d’ordenació. És per això que recentment el Govern de la Generalitat ha iniciat els tràmits per redactar la nova Llei d’Ordenació del Litoral de Catalunya, la qual es vol fonamentar en una gestió integrada de l’espai costaner català amb la Generalitat com administració de referència i un major protagonisme dels ajuntaments costaners. Les finalitats d’aquesta llei, que encara es troba en una fase molt embrionària, són el desenvolupament sostenible de les zones costaneres garantint la conciliació entre el medi ambient i els paisatges amb el desenvolupament econòmic, social i cultural; posar en valor la preservació de les zones costaner per garantir un turisme de qualitat; i prevenir i/o reduir els efectes dels riscos naturals i en particular del canvi climàtic.

Resulten interessants la figures d’ordenació que promouen a la proposta de nova llei catalana, el Pla d’ordenació del litoral català i el Pla d’us del litoral i les platges. Caldrà veure la distribució competencial, la responsabilitat sobre qui recau, el seguiment i control, i la disponibilitat de mitjans per desenvolupar aquesta ordenació. Sense res d’això, probablement seria més convenient quedar-nos on estem.

Sens dubte que aquest serà un procés legislatiu interessant i carregat d’intensitat que des d’INSTA estem seguint atentament, participant als debats i sessions de participació que s’estan duent a terme al territori.

Joan Pons Solé

26 de maig de 2015