Fa uns dies assistia a Tarragona a la presentació de l’Anuari 2015 per una nova cultura del territori, elaborat pel Centre per la Sostenibilitat Territorial (CST). Aquest llibre agrupa una sèrie de reflexions i experiències al voltant del concepte de la nova cultura del territori, la lluita per defensar-lo, casos d’èxit (i de fracàs) i pinzellades pel futur. Certament les aportacions dels diferents autors i autores de l’Anuari ens transporten a un imaginari que potser podem batejar com a nou, però que molt probablement vingui de molt lluny.
M’explicaré. Per nova cultura del territori jo entendria que és aquella gestió d’allò que ens és comú, com la terra, l’energia, l’aire, l’aigua i la resta de recursos naturals, sota criteris d’una lògica racional, sostenible i qui sap si decreixentista. Més enllà d’això, la nova cultura del territori partiria també de la idea que l’interès general no és el desenvolupament per si mateix, sinó que aquest desenvolupament hauria d’anar acompanyat d’una conciliació amb el bé comú, el benestar de les persones i els límits ecològics existents i inevitables. Així doncs, els qui avui dia reivindiquen aquest concepte, ja sigui el CST o múltiples entitats i plataformes en defensa del territori arreu del món, ho fan sota un nou concepte o simplement podríem afirmar que ho hem batejat com a nova cultura perquè l’hem aconseguit incidir en la societat?
Crec, molt sincerament, que la resposta a la pregunta que plantejava és que la nova cultura del territori no és tant nova com ens pensem, sinó que allò que l’ecologisme tradicional i el coneixement científic territorial ha treballat durant tants i tants anys, ara té la seva traducció en forma de cultura. I les bones cultures diuen que s’estudien, es divulguen i arrosseguen adeptes. No creieu que som en aquesta situació amb la nova cultura del territori?
Sovint poso per cas la lluita pel túnel de Bracons, moviment que va donar lloc a la creació del CST, ja que és un exemple de lluita contra un concepte de territori divergent amb tot allò que desgranava abans (bé comú, benestar de les persones, lògica racional, etc.). Amb l’afegit que el temps ha donat la raó als opositors i ara aquesta infraestructura resulta sobredimensionada, suposa un impacte paisatgístic més que notable i serveix d’hipotètica excusa per justificar més carreteres i variants innecessàries sota l’òptica de la racionalitat.
Allò que durant l’època Pujol i post-Pujol es va batejar com la “cultura del no”, ara resulta que és la cultura que ens hauria conduït a un territori equilibrat i concertat amb tots els agents. No serà que la mal anomenada “cultura del no” és el que avui anomenem nova cultura del territori? Tant nova no serà, oi?
Malgrat tot, si bé podríem dir que la nova cultura de l’aigua està ben arrelada a la societat catalana, ja que així ho demostra l’oposició frontal a certes polítiques hidroilògiques, la reducció considerable dels consums d’aigua per càpita i la millora (lenta però progressiva) de la qualitat dels nostres rius, no podem dir el mateix de la nova cultura del territori. Ja que sinó avui dia no tindríem sobre la taula debats al voltant de desdoblaments de vies de comunicació, sobre Bcn World i altres macrocomplexes d’oci i consumisme, sobre noves pedreres en territoris trinxats, sobre increments del nombre de creueristes en ciutats col·lapsades pel turisme i un llarg etcètera de conflictes territorials que no parteixen d’una nova cultura del territori.
En qualsevol cas, sigui nova o no sigui nova aquesta cultura, és la que continuarem defensant i la que ens continuarà donant la raó cada dia que passa en aquesta era que alguns ja han batejat com l’antropocè.
Joan Pons Solé
Responsable de l’Àrea d’Acció Ambiental i Territori d’INSTA
